El punt de partida és veure fins a on em permeto sentir i expressar cadascuna de les emocions bàsiques (enuig, tristesa, por i alegria).
A més, adonar-me de quines creences o introjectes actuaven a casa meva, en l'ambient familiar: quina emoció o emocions estaven permeses? quina/es eren rebutjades? quina emoció o emocions estaven prohibides? quines creences hi havia amb cada emoció, implícites o explícites? I, finalment, com m'està afectant això avui dia? continuo fent el mateix? ha canviat alguna cosa?
Des que som petits, els nostres pares, professors, etc., ens eduquen per aprendre a conviure en societat i adaptar-nos de la millor manera possible al que ens presenta la vida. Ens ensenyen com agafar la cullera, com saludar, com travessar els carrers, com estudiar... entre una llista infinita d'altres coses. Tota aquesta educació ens ajuda a desenvolupar-nos amb les normes socials, per adaptar-nos al nostre entorn, i a realitzar tota mena d'aprenentatges. Aquestes normes d'adaptació social i familiar són el que la Teràpia Gestalt (TG) anomena introjectes. Formen part dels introjectes, també, totes les nostres creences, els nostres judicis, prejudicis i fins i tot els refranys familiars! Molts d'aquests introjectes actuen de manera no conscient en nosaltres, els hem empassat sense digerir-los conscientment i actuen en el nostre dia a dia sense que ens n'adonem.
Quan som petits i la mare ens diu: Els nens no ploren o no siguis mandrós poden ser frases que d'adults ens afecten molt més del que pensem. Quan aquest mecanisme actua, puc estar sentint una sensació que identifico com a estranya i no sé amb què relacionar-la (se m'humitegen els ulls, se m'estreny el pit i no sé que necessito plorar). Pot ser que tingui ganes de plorar i no identifiqui la sensació perquè està actuant l'introjecte els nens no ploren, actuant. Així és com puc sentir una sensació i no relacionar-la amb la meva necessitat.
De la mateixa manera, puc estar molt cansat i no detectar-ho per no ser mandrós i seguir d'acord amb l'introjecte que m'està influenciant i, així, endinsar-me en un sense fi d'activitats i una voràgine de fer, fer, fer...
Aquests introjectes que ens afecten poden ser explícits i verbalitzats, com els que hem comentat fins ara, o bé implícits.
Els introjectes implícits no són verbalitzats, però sí mostrats. Per exemple: la mare mai descansa perquè sempre hi ha coses més importants a fer o la mare mai plora ni expressa res del que sent. Quan succeeixen aquestes coses, encara que no estiguin verbalitzades, les podem adquirir de manera implícita, sense adonar-nos-en, imitant el que fan els altres i sense plantejar-nos que podem descansar o expressar els nostres sentiments perquè ningú no ens va ensenyar a fer-ho. Els introjectes implícits són més difícils de detectar i de portar a la consciència.
La Gestalt s'ha nodrit, entre altres disciplines, del taoisme, que és una tradició filosòfica que parla de la complementarietat del yin i el yang.
En tot organisme, com en la natura en general, els fenòmens actuen dialècticament: no es pot conèixer el son sense tenir consciència de la vigília, és impossible la memòria sense la capacitat d'oblidar, no podem calibrar l'amor sense reconèixer en nosaltres l'existència de l'odi.
Els introjectes, ja explicats anteriorment, condicionen les nostres vides i les nostres relacions, i alhora, són la base de les polaritats, a les quals la Gestalt presta molta atenció. La TG entén l'individu com una seqüència interminable de polaritats, que van apareixent en diferents moments i que totes formen part de nosaltres. Parteix de la idea que tots tenim dins un sistema d'oposats (pols o polaritats), o millor dit, cada part de nosaltres té el seu corresponent oposat. Per exemple, soc bo o dolent, mandrós o treballador, amorós o reservat, simpàtic o antipàtic, extravertit o introvertit, i així una llista inacabable d'adjectius amb els quals em defineixo i m'identifico.
D'aquesta manera, tenim tots els nostres introjectes (aprenentatges realitzats amb la nostra educació, cultura, família) que ens ajuden a polaritzar i seleccionar alguns aspectes de la nostra personalitat amb els quals ens identifiquem, i conseqüentment provoquen que rebutgem altres. Així, anem formant el nostre autoconcepte i creant la nostra "identitat". Per exemple, si la meva mare em diu: no ploris! quan alguna cosa m'ha fet mal (físicament o emocionalment) no t'enfadis! quan m'estan obligant a fer alguna cosa que no em ve de gust perquè els nens bons no s'enfaden o no tinguis por de la foscor!, perquè cal ser valent. Aquí, aniré aprenent i assumint en la meva identitat que "soc una persona alegre", "que mai estic trist", "que mai m'enfado", "ni dic que no" perquè així actuen les bones persones. Em predisposaré de manera no conscient a estar "sempre de bon humor" i "no sentiré por perquè no vull ser un covard", m'aniré polaritzant i limitant a través dels diferents introjectes, sense adonar-me'n.
El meu autoconcepte pot ser cada cop més petit i limitar els meus recursos i necessitats: "soc això i no allò". Em reconec uns trets, i no els seus oposats, per poder sentir l'amor dels meus pares, l'acceptació social, i així poder "sobreviure".
Cal tenir en compte que aquests "moviments d'introjecció i posterior polarització" es produeixen a edats molt primerenques, quan la capacitat d'aprendre i d'adaptar-nos és altíssima i ho absorbim com esponges.
D'aquesta manera, aprenem a veure només un pol i rebutjar el seu oposat; la nostra consciència disminueix, perdem espontaneïtat, autenticitat i eines que ens poden ser útils en diferents situacions. Ens convertim en éssers estàtics quan la naturalesa de l'ésser humà és dinàmica.
Tal com la TG comprèn les polaritats, no existeix incompatibilitat entre elles, sinó que som nosaltres qui les jutgem mentalment de manera errònia com a incompatibles. És cert que puc estar content i trist alhora, i puc ser amorós en unes situacions i reservat en altres, o puc ser extravertit i introvertit segons el moment i la situació.
Un dels grans horitzons de la teràpia, on centra part de la seva feina, és l'acceptació i integració d'aquestes polaritats perquè la persona es pugui sentir més completa i amb més eines.
Com podem integrar i acceptar les nostres polaritats i ser conscients dels nostres introjectes?
El punt de partida és veure fins a on em permeto sentir i expressar cadascuna de les emocions bàsiques (enuig, tristesa, por i alegria). A més, adonar-me de quines creences o introjectes actuaven a casa meva, en l'ambient familiar: quina emoció o emocions estaven permeses? quina/es eren rebutjades? quina emoció o emocions estaven prohibides? quines creences hi havia amb cada emoció, implícites o explícites? I, finalment, com m'està afectant això avui dia? continuo fent el mateix? ha canviat alguna cosa?
Aquest punt és molt important, ja que a través dels introjectes i les polaritats, normalment, estem evitant sentir certes emocions que hem jutjat com a "negatives" i no els donem l'espai que requereixen. Pot ser que fins i tot ens hàgim insensibilitzat a elles, i no ens adonem que les sentim.
Les emocions tenen funcions específiques i ens proporcionen informació vital per a cadascun de nosaltres.
La tristesa ens dona la capacitat d'atraure l'atenció de l'altre i té la funció de disposar-nos a "alliberar", ja sigui una persona, una relació, una feina, etc. Sorgeix quan necessitem aturar-nos, revisar, anar cap a dins i replantejar-nos la vida. Permetre'ns la tristesa no significa que hàgim de parar la nostra vida de manera literal i dràstica, sinó que podem continuar funcionant amb una altra energia. Permetre'ns la tristesa ens ajuda a regular-nos, a donar-nos espai a nosaltres mateixos i a cuidar-nos.
La por és un missatge instantani que ens pot salvar la vida. És una emoció primària que té tres tipus de reaccions davant un perill: fugir, quedar-me paralitzat i atacar. Protegir-nos davant d'una amenaça és quelcom que fem gairebé sense pensar, la por és una emoció molt enfocada a la supervivència. Córrer per sobreviure és respondre de manera sana al perill, ho podem veure a la natura i en la supervivència de les espècies des de fa milions d'anys. La funcionalitat de la por és actuar davant un perill imminent per a la meva persona. Amb això podem dir que hi ha pors molt reals, les relacionades amb la supervivència, que activen ràpidament el sistema nerviós per poder donar una resposta efectiva a una situació amenaçadora.
D'altra banda, en la societat actual, les nostres pors són d'una altra naturalesa, poques vegades estan directament relacionades amb la supervivència i la integritat física, sinó que acostumen a respondre a altres circumstàncies. Moltes de les pors que sentim avui dia estan més relacionades amb coses que ens imaginem, fets que encara no han ocorregut i que nosaltres anticipem com una "profecia", creient-nos les nostres suposicions com si tinguéssim la capacitat d'endevinar el futur. Sovint imaginem aquestes catàstrofes que ens provoquen por psicològica per un mal record d'una situació passada que anticipem que es repetirà, o bé, per "projectar" alguna cosa que no sabem si passarà.
Una altra de les coses que tendim a evitar avui dia és tenir contacte amb nosaltres mateixos, potser amb la fantasia que sentirem alguna cosa terrible dins nostre. Temem la nostra "naturalesa salvatge" i ens perdem l'experiència del poder transformador de sentir-nos. Podem veure que la funcionalitat de la por és una de les més bàsiques i la que ens ha ajudat a sobreviure, i alhora, hi ha moltes pors que nosaltres mateixos ens creem. Quan aprenem a expressar les nostres pors, tendeixen a disminuir i a perdre part del poder que exerceixen en nosaltres quan no són expressades, mentre que l'expressió és el primer pas per aprendre a conviure amb elles sense que ens dominin.
D'altra banda, l'enuig també té la seva funcionalitat. Hem d'aprendre a diferenciar entre l'enuig i la violència. La violència comporta una agressió, l'enuig no ha de contenir-la. L'enuig ens serveix per poder sentir quan alguna cosa no ens és agradable, ens sentim envaïts o no respectats, i així poder posar un límit. Ens dona la informació i l'energia per poder actuar en conseqüència i de manera coherent amb el que ens està succeint. És l'emoció que ens ajuda a dir "no": no vull això, no m'agrada allò. En el seu primer grau, l'enuig ens ajuda a saber qui som i què volem, ens proporciona la capacitat de triar i ens ajuda a respectar-nos. I alhora que és destructiu, també és constructiu, ja que per construir cal destruir.
La joia o alegria ens dona l'oportunitat d'anar cap a fora i compartir amb els altres. És una emoció d'unió que ens ajuda a fluir amb la situació i a gaudir de nosaltres mateixos i amb els altres. Sovint trobem persones que passen tot o gran part del seu temps molt contentes i és un fet que la societat estimula. En aquests casos podríem preguntar-nos quins introjectes hi ha darrere d'aquesta alegria "eterna", ja que la persona s'ha acabat polaritzant. Li és més difícil deixar-se sentir les altres emocions, molt necessàries i reals també en el nostre dia a dia. D'alguna manera, com més em deixo sentir la tristesa, la por i l'enuig, més real i honesta és l'alegria que puc sentir.
A través dels introjectes i de la polarització, ens anem desenvolupant i, de manera no conscient, no ens permetem sentir i donar espai a les emocions. Així, anem formant el nostre autoconcepte i forjant el nostre caràcter. Aquest està format per diferents estratègies que fem servir per amagar, esquivar i, en definitiva, no viure algunes emocions. Les emocions inherentment formen part de nosaltres i ens proporcionen la informació necessària per poder fluir i sentir-nos satisfets en la vida.
Som conscients de com els introjectes i les polaritats ens afecten en el nostre dia a dia? Què passa amb aquesta "foto parcial" que tenim de nosaltres mateixos, quan diem que soc això i no allò?
És molt important tenir en compte que quan parlem de polaritats i introjectes parlem de mecanismes o ajustos que vam aprendre des de petits. Aquests ens han servit per créixer i ser acceptats en societat i hi ha situacions en què, potser, ja no ens serveixen. La idea és veure com funcionen, veure quan són útils i en quines circumstàncies ens condicionen.
Quan podem posar llum a aquests processos que funcionen de manera no conscient, la tendència és que vulguem desfer-nos-en perquè "els fem responsables del nostre malestar i/o de les nostres limitacions i de la nostra insatisfacció". Cal destacar que voler rebutjar-los ens genera sofriment. Les emocions sorgeixen i no podem decidir què sentir, i la resistència a sentir és la que ens genera sofriment, no el fet de sentir en si mateix.
Per a la TG és de summa importància: "la integració i l'acceptació com a horitzó terapèutic". A través de la integració i l'acceptació del pol oposat, podem generar nous "registres" als ja existents i viure més plenament. Per exemple, si em permeto sentir l'enuig i respectar-me quan m'he sentit envaïda per la meva parella, puc posar un límit que l'altre pugui respectar, i així, des del respecte, connectar plenament amb l'amor.
Com poden aquests conceptes estar presents en les diferents situacions, com per exemple en les actuals circumstàncies de confinament?
Les circumstàncies actuals han fet que les nostres dinàmiques canviïn rotundament, amb la qual cosa podem estar situats fora de la nostra zona de confort.
Sembla que els primers dies de confinament ens permetíem fer bromes, memes i ho podíem viure fins i tot amb certa eufòria, gairebé com unes vacances. Passats aquests primers dies, i en veure que la situació s'allarga i s'agreuja, hi ha hagut una "demanda social" de continuar amb la nostra vida activa gairebé "com era abans del confinament". Classes de ioga, cursos de formació en línia, educació en línia, teletreball, pastisseria, reunions virtuals, trucades i tot un bombardeig d'activitats per no contactar amb el buit i no sentir que "desaprofitem" el temps. Fins al punt que pot arribar a ser més actiu el nostre confinament que el nostre dia a dia habitual.
Quin introjecte està actuant en mi aquests dies? quina creença està al fons del meu fer diari? Pot ser que darrere d'aquesta necessitat d'estar en constant "fer" estigui actuant un introjecte similar a"no siguis tan mandrós", "si no fas res, no vals res", "has de ser algú de profit", "el treball dignifica" “el que compta és el que fas i no qui ets"...
La Teràpia Gestalt inicia un procés de presa de consciència per poder identificar quines creences estan actuant en nosaltres i de quina manera guien la nostra rutina. Alhora, ens acompanya a poder adonar-nos de com ens polaritzem, com ens limitem a explorar només la meitat de les nostres possibilitats.
Si ens deixem portar per certs introjectes sense posar-los consciència, o ens polaritzem, fàcilment podem sentir-nos amb certa inquietud i angoixa, ja que la no expressió de les nostres necessitats i sentiments ens pot portar a estats més ansiosos.
Què em passa quan començo a ser conscient d'aquests estats?
Segons la perspectiva gestàltica, sentir ansietat té a veure amb una emoció que no és expressada. La paraula emoció es podria traduir per energia en moviment (e+motion) i aquesta energia necessita ser alliberada a través de la nostra expressió. Quan això no passa, l'energia no desapareix, sinó que es transforma. Torna al nostre cos produint diferent simptomatologia, com pot ser la sensació d'ofec, punxades al pit, acceleració del ritme cardíac, necessitat de menjar gairebé compulsivament, irritabilitat, etc. També podem sentir-nos esclafats, esgotats i sense energia, ens pot costar dormir i descansar, estem més reactius i irascibles, ens fa mandra fer algunes activitats, certs temes s'instal·len en els nostres pensaments i es genera molta preocupació, juntament amb la sensació d'angoixa.
D'aquesta manera, per poder reduir l'ansietat, el que necessitem és aprendre a escoltar el nostre cos, el qual sap més del que nosaltres sabem. Donar espai a les nostres sensacions i emocions per connectar amb el que realment necessitem en cada moment, i poder facilitar-nos la vida estant més presents en el nostre aquí i ara.
Amb tot això, podem concloure que els anomenats introjectes existeixen, i hi ha moments i situacions en què ens són molt útils i eficaços, i en altres moments i situacions (quan surten automàticament, de manera repetitiva i sense consciència) ens poden interrompre el nostre benestar i la nostra pròpia satisfacció. Aquí rau la importància de poder tenir consciència de com funcionem i com ens relacionem, per poder aconseguir relacions de qualitat amb els altres i pau amb nosaltres mateixos.
Helena Bellod, Psicòloga Sanitària i Terapeuta Gestalt. Membre titular, supervisora i didacta de l'AETG. Directora de Gestalt Kairos.
Leonard Gigli, terapeuta Gestalt.