El primer dels cafès, en aquest cas virtual, és amb Helena Bellod, psicòloga sanitària, terapeuta Gestalt i directora de l'Escola Gestalt Gestalt de Catalunya-Girona. Hem parlat sobre el confinament i com ens pot afectar des d'una mirada gestàltica; un tipus de teràpia humanista i holística que té els seus inicis als anys quaranta i cinquanta. Gràcies Helena per aquest temps compartit, jo tampoc seré la mateixa després de l'experiència.
– Des d'una mirada gestàltica, com ens pot afectar el confinament?
Amb la Teràpia Gestalt parlem de tres tipus de presa de consciència. La presa de consciència interna és la que passa de la pell cap endins, com serien totes les reaccions fisiològiques i emocions que jo puc sentir: em costa respirar i sento por. La presa de consciència externa és tot el que és obvi, evident, el que passa de la pell cap a fora i que tots podem veure: la fulla és de color blanc. I finalment, hi ha la presa de consciència fantasia, que inclou tots els pensaments, prejudicis, els nostres records, la capacitat d'anar al passat, al futur; la capacitat d'imaginar-nos coses i situacions.
En aquest període de confinament, el que veig que està succeint a través de les teràpies que fem és que la gent acostuma a anar-se'n cap a la fantasia, imaginant-se un futur incert. Imaginar-nos com serà el futur quan realment no ho sabem provoca una sensació de falta de control. Des de la fantasia, molta gent tendeix a anar cap a la catàstrofe: no tindré feina, no sé com pagaré el lloguer... Tot pot formar part de la realitat i, alhora, moltes coses que ens imaginem no estan passant.
El que ens pot ajudar és atendre les nostres sensacions internes, les nostres emocions; donar-los espai i buscar la manera de regular-nos amb el que necessitem del nostre entorn. Atent a allò de què sí que ens podem ocupar aquí i ara, confinats a casa o treballant, depenent de la situació de cadascú. És a dir, diferenciar quan ens pre-ocupem i quan ens ocupem; ja que tenim molta tendència a través de la fantasia a pre-ocupar-nos de qüestions de les quals no ens podem ocupar.
– Estar informat de quina manera ens ajuda?
Segons la persona. Hi ha certs tipus de personalitat que mantenir-se informat els calma. A altres els augmenta l'angoixa. Aquí caldria veure quin efecte té en mi, ja que no hi ha una sola manera de fer-ho. Jo mateixa miro les notícies al matí i a l'hora de dinar i són els meus moments; si no ho faig, em genera angoixa perquè necessito saber què està passant o cap a on està evolucionant tot una mica. Hi haurà persones a qui això els farà més mal que bé. Si el fet de mirar les notícies fa que se'm dispari encara més la fantasia i implica que em desconnecti del que sento i del meu entorn —que és del que sí que puc ocupar-me— la recomanació seria deixar de mirar les notícies o no mirar-les tant.
– El temps present sembla que es fa més present?
No estem acostumats a viure en el present. De fet, el present és poder atendre el que hi ha en el meu ambient aquí i ara, a casa meva. Això és presència. Puc atendre les meves necessitats internes i puc atendre la persona que tingui al costat; però no més. I això ens delimita i és del que parla la Teràpia Gestalt al cap i a la fi.
«El present és poder atendre el que hi ha en el meu ambient aquí i ara, a casa meva».
– I el tema de mantenir les rutines?
– El ritme de vida ens obliga a això.
Sí. I el missatge de fons que m'ha arribat és com una dificultat total d'autoregulació de cadascú. Qui està fent està aclaparat perquè està fent i, a més, no pot, i com que tot és telemàticament, encara cansa més. I qui no està fent se sent malament per no fer. Sembla que fem el que fem, estarà malament. És un desgast increïble.
– Persones que no estan acostumades a estar amb si mateixes ni tenen consciència de les seves necessitats, quin món que s'obre, no?
Sí, és una oportunitat per començar a mirar-se al mirall. Hi ha gent que està acostumada a estar tot el dia fora i aquest confinament els està portant a llocs que no estan acostumats a freqüentar.
– I com es fa això si mai m'ho han ensenyat? Com em miro a mi mateixa?
Jo sempre parteixo de la base de saber Jo sempre parteixo de la base de saber avorrir-se i, des d'allà, poder crear. Des de l'avorriment pot néixer alguna cosa nova en mi, una necessitat. Aprendre a estar amb mi mateixa no vol dir estar sola, donant voltes al cervell, plantejant-me constantment qui soc, què faig aquí i fent-me preguntes existencials. Seria més aviat poder escoltar quina és la necessitat de cada moment i anar-la regulant. Si ara estic sola i em ve de gust descansar deu minuts, descanso. Si em ve de gust escriure, escric. Si em ve de gust beure aigua, bec aigua. Si vull pintar, pinto. Poder anar escoltant en cada moment què em ve de gust; però per poder arribar aquí cal sortir de l'automàtic. Aquest automàtic de fer coses que hem intentat seguir amb el confinament. Ha d'haver-hi un punt on jo m'avorreixo. Un moment on pugui dir: i ara què faig? Quan caiem en aquesta desídia tendim a torturar-nos i a dir-nos coses de l'estil: no saps estar sola. Tot això s'ha de poder transitar, perquè després surtin coses noves. D'aquest buit, d'aquest avorriment, d'aquest «no sé què vull». Per saber què vull primer he de poder contactar amb el no saber i sortir de l'automàtic.
– Un automàtic molt lligat al futur?
I al record d'allò que m'agradava i crec que m'agrada i no he actualitzat. Si cada dia a les set anava a fer ioga, ara vaig a fer ioga perquè m'agradava; i potser avui no em ve de gust. Seria sa poder-ho afinar una mica més. No basar-nos en el record de qui érem, sinó poder-nos actualitzar; ja que en cada moment som una persona diferent.
– És una oportunitat per estar més en contacte amb la por o la tristesa?
Sí. La por, la tristesa i la ràbia són tres emocions que socialment no estan ben vistes. Ara comença a haver-hi una mica d'educació emocional i comença a haver-hi una mica més d'espai per totes aquestes emocions; però de moment no estan ben vistes. Així que és molt fàcil que hi hagi una idea, un introjecte o una creença de fons, que des de petits i socialment ens digui que la tristesa no serveix per a res; o que no tingui por, "perquè no passa res". Llevant importància al que realment ens està passant. Si mirem una mica, l'etimologia de la paraula emoció ve de e-motion, que vol dir energia en moviment. Així, d'alguna manera, l'emoció és el nostre impuls a la vida.
– Com podem aprendre a gestionar aquestes emocions?
Per a mi és molt important poder entendre que l'emoció té un procés; que comença i acaba. Que no és infinita. Moltes vegades tenim la fantasia que si entro en la tristesa serà infinita, que si entro amb la por entraré en un pànic que no podré sostenir, que si contacto amb la ràbia gairebé puc matar algú. Tota emoció té un procés en què puja i baixa. Fa com una campana de Gauss. Poder expressar aquestes emocions permet que la corba es pugui donar; que pugi i que baixi l'emoció per tornar a la zona zero, de buit, fins que vingui una altra cosa. Hi ha molta gent que pensa que allò que realment ens fa mal és l'emoció en si i no és així. L'emoció quan pot sortir és alliberadora. El que ens fa mal de debò és la resistència que posem a sentir-la. Entrem en una lluita, i aquesta resistència de no voler sentir-la és el que realment ens fa mal. I confonem aquest dolor de la resistència amb l'emoció. La idea seria poder-li fer lloc. Si em ve una emoció i tinc ganes de plorar, ploro. Expresso la tristesa, ho escric, ho crido, el que necessiti fins que pugui fer el seu procés i pugui sorgir una altra cosa. Si no, em quedo amb aquesta resistència, fent força, i és un desgast d'energia molt important; que és quan començo a no dormir bé, a no sentir-me bé o a tenir molèsties al cos.
L'emoció quan pot sortir és alliberadora. El que ens fa mal de debò és la resistència que posem a sentir-la.
– I quin paper juga l'altre en tot això?
Com a mare, per exemple, no em negaré les ganes de plorar. Des de l'adulta que soc puc dir al meu fill que em sento trista per "x" motius i que necessito plorar. És important deixar-li clar que no és culpa seva; perquè els nens tendeixen a fer-se responsables i sentir-se culpables del que passa als pares. Com a adulta que soc puc fer-me càrrec i no és una cosa que ell hagi de recollir, ni tan sols abraçar-me; és feina meva.
En l'àmbit de parella, és un canvi de món. Venim d'unes rutines i d'uns pactes explícits i implícits que fins ara més o menys ens havien anat funcionant; depenent de la parella. Ara això és una actualització. És un tornar a començar, un reset; perquè les teves rutines i les de l'altre han canviat totalment i segurament les teves necessitats i les de l'altre també ho han fet. Per a mi, el més important és poder explicitar tots els pactes que hi ha implícits; posar-los sobre la taula. Què es dona per fet, com s'està funcionant. Per exemple, si la mare sempre és qui arriba a les nou del vespre i el pare és qui s'encarrega del sopar; ara que la mare no arriba a les nou perquè no pot sortir de casa, ho haurem d'actualitzar. És un exemple molt pràctic, però també seria en l'àmbit emocional i afectiu. Quin espai ens estem donant com a parella i quin espai ens donàvem abans? Seria anar actualitzant-nos, explicitant aquests pactes implícits que tenim.
– És una oportunitat d'autoresponsabilitzar-se? Sembla que tenim menys excuses.
Sí. I, alhora, cadascú trobarà el seu mecanisme o ajust per no fer-ho. Des de la Gestalt parlem d'ajustos o mecanismes que ens ajuden a sobreviure. Són maneres que tenim de contactar i, alhora, d'evitar el contacte. En funció del moment i de la situació que vivim, serà més o menys adaptatiu.
Per exemple, hi haurà gent que ho projectarà cap a fora i els serà molt fàcil enfadar-se amb el seu cap, perquè hauria d'haver fet allò i no això, amb els del govern o amb la seva mare, perquè està trucant cada dia.
Tot això pot ser una manera de desviar i no actualitzar què és el que necessito jo en cada moment; per evitar contactar amb aquest buit o amb aquest avorriment del qual parlàvem; amb aquestes emocions que no ens són agradables i que alhora són molt necessàries. Així evitem autorealitzar-nos sobre el que ens passa.
– En què consisteixen aquests ajustos i com ens poden ajudar?
Els introjectes són idees o creences que m'he empassat sense digerir des de molt petita i de les quals no soc conscient. L'important és que els puguem fer conscients. Quan parlava que hi ha una sobreactivitat, fàcilment al fons està actuant la creença que se't valora pel que fas i no pel que ets. Això no ens està ajudant perquè arribarà un punt en què el meu cos i jo esclatarem. Hi ha moments en què necessito simplement no fer res. Alhora, els introjectes, ens ajuden a viure de manera adaptativa socialment. És la manera com jo percebo i aprenc del món i de l'altre; l'educació, els cursos que fem, tot està format per introjectes. El fet que jo vagi pel carrer i m'aturi al semàfor en vermell és una creença, una idea que m'ajuda a adaptar-me en aquest món social. Ara vivim un canvi important. I moltes creences que fins ara ens funcionaven poden ser que a través del confinament deixin de funcionar-nos. És important anar posant consciència sobre quines són aquestes creences de fons que estan actuant en mi per poder-les deixar anar o poder-les agafar en cas que em serveixin.
Un altre mecanisme o ajust és la projecció; que és posar en l'altre el que jo no sé acceptar de mi, sigui agradable o desagradable. Amb la situació actual, la projecció ens pot ajudar molt a empatitzar amb l'altre. A projectar com s'ha de sentir una persona, què pot necessitar i, des d'aquí, ajudar-nos a tenir més consciència social i poder-nos acompanyar.
Un altre mecanisme o ajust és la retroflexió. És energia que hauria d'anar cap a fora i acaba anant cap a mi mateixa: l'energia no desapareix, sinó que es transforma. Estic molt enfadada i, en lloc d'expressar-li a la persona el que m'ha passat, m'ho empasso i em quedo amb aquest run–run que m'acaba produint mal d'estómac o mal de cap. retroflexió, en aquests moments i sobretot en una relació de parella, pot ser nefasta. És important que pugui exterioritzar el que sento. I tampoc puc estar tot el dia, vint-i-quatre hores, fent-ho. És important que hi hagi una regulació. El que ens permet la retroflexió és la capacitat de retirar-nos, la capacitat d'estar amb nosaltres mateixos, de reflexionar, de mastegar i digerir el que m'està passant. I també és una font de creativitat.
També trobem la insensibilització: deixo de sentir el que està passant al meu cos, la necessitat que tinc i "em faig a un costat". En aquests moments, és molt necessari saber què necessito per poder anar actualitzant aquest confinament i no disparar la fantasia. Insensibilitzar-me pot jugar-me en contra i pot ser un mecanisme d'evitació de contacte. Però, en canvi, per a un metge que està a primera línia pot ser molt útil, ja que no pot dedicar-se tot el dia a plorar les morts; s'ha d'insensibilitzar i ajudar. O en una situació d'emergència o de risc ens pot ajudar a sobreviure, individualment i com a espècie.
– Tema delicat. Com s'interromp el procés de dol quan no pots ser-hi físicament?
S'activa la fase de la negació; "si no ho veig, no ho crec", que ja forma part d'una fase del dol. Si a sobre és amb aquesta distància, no puc acomiadar-me i no puc viure com està marxant aquesta persona, és més fàcil que m'hi quedi enganxat. Sé que la persona és a l'hospital, que no està bé, que ha mort. Ho sé, però no l'he vist, no ho he palpat, no ho he viscut. I aquí es pot tallar el procés. Quasi que quedo en un estat de xoc, de no voler-m'ho creure; una negació més persistent. L'emoció es queda flotant. És aconsellable en aquests casos poder fer un ritual de comiat per aquella persona. Amb fotos, escrits, amb coses d'aquella persona, amb el que cadascú senti. I, quan es pugui, acostar-nos a tot el que seria el tanatori i recollir les cendres o el que sigui. I allí, acabar de tancar-ho, quan es pugui, com una cosa més palpable. Els rituals venen de les cultures més antigues i no ho feien en va. És una manera d'acompanyar-nos.
– Hi ha persones que estan fent el dol i el ritual, però que no ho poden compartir. Com encaixa aquí la solitud?
És molt important en el procés del dol poder situar una línia temporal. Potser no tant al principi, quan estem més en xoc i negació. Però sí quan passen els dies. En aquests casos es podria escriure una carta a la persona que ha marxat. I és molt important que aquesta carta la llegeixi algú que m'estigui validant l'experiència; perquè de vegades quan sentim i estem en estats emocionals tan intensos és molt important que hi hagi un testimoni que ho validi. És el que m'ajuda a veure que això comença i acaba. M'ajuda a veure que això està passant. Escriure una carta a aquesta persona, llegir-la a algú perquè aquesta persona ja no hi és, o intentar tenir contacte, encara que sigui en línia o per telèfon i parlar d'aquesta persona; de tot el que recordo, tot el que hem viscut, tot el que hem sentit. I si és amb algú que també la coneixia, millor.
Hi ha detalls que mostren que d'alguna manera emocionalment ens hem quedat allí: parlar com si la persona encara existís o el fet de mantenir l'habitació com si encara hi fos. Per això és tan important que fem coses que tinguin un principi i un final.
– Quin sentiment contradictori. Pèrdues, persones desbordades a primera línia i una oportunitat única per poder estar amb nosaltres mateixos.
Es poden integrar les dues parts. Hi ha gent que està perdent familiars, gent que està morint, persones triplicant els seus horaris de treball i que s'ho estan jugant cada dia. Tot això és una realitat que està passant i una altra és aprendre a valorar les coses, sentir-se agraïda.
– Canviaran els valors?
La primera setmana del confinament fèiem moltes bromes, tot eren memes. Ara que ja portem més setmanes això no està passant. Hem passat de fer bromes, d'un sentiment gairebé d'alliberació, i celebrar tenir temps, a una sensació més d'angoixa, d'incertesa, de «què passarà».
Crec que encara ens falta alguna fase més per viure, però penso que estem vivint un procés de dol social, de comiat de moltes coses. No només de la meva rutina, sinó de la vida que portava fins ara. De com era la meva manera de pensar, d'enfocar. Estic segura que els valors de moltes persones estan canviant. Almenys a mi m'està passant. Necessitava un sou mínim de "x" diners per poder sobreviure i ara veig que amb molt menys puc viure. I em dono compte de com ens podem omplir el cap de coses creient que les necessitem quan realment, quan ens toca estar amb nosaltres mateixos, veiem que hi ha alguna cosa que canvia profundament. Ja no poso tant la mirada fora sinó endins. Què necessito jo realment? Ara sembla que si podem sortir a la terrassa i que ens toqui una mica el sol sigui mitja vida, quan abans poca gent ho valorava; no ens permetíem l'espai perquè això passés, valorant les petites grans coses de la vida.
Ens falta alguna fase més per viure, però penso que estem vivint un procés de dol social, de comiat de moltes coses.
– Dins d'aquest canvi de valors i d'introspecció que comentàvem, heu obert la porta a les recomanacions literàries i de pel·lícules.
Sí. Des de l'escola hem fet tot un apartat de bibliografia amb uns quants llibres que entre tots hem recopilat i que creiem que poden ser interessants per ara, abans o després del confinament. Amb la filmografia igual. Hem fet un llistat de pel·lícules que parlen de diferents tipus de trastorns i on es pugui veure com és cada un d'ells; perquè hi ha molta gent que no sap com es manifesten els trastorns. Altres tracten d'LGTBIQ i altres temàtiques en aquesta línia d'expansió de consciència.
– Tornant al tema de la solitud, tant individual com social, creus que el fet de tenir contacte humà marca la diferència en un confinament?
Fruit d'aquesta societat capitalista/individualista, hi ha la creença que ho hem de fer sols. "Hem de ser autosuficients", i això és humanament impossible. L'ésser humà és social per excel·lència i igual que el cos necessita nutrients per alimentar-se, les emocions necessiten relacions de qualitat. Quan a Gestalt parlem de sostenir-se, no vol dir que ho hàgim de passar sols. Parlem de la capacitat que tinc jo de poder estar en aquest present i atendre'l. Atendre l'emoció amb el que tinc en el meu entorn més immediat. No és tant, em deixo sola i em vaig a "destruir" emocionalment. Si puc trucar algú i fer-m'ho més fàcil, també m'estic autosostenint; que no vol dir que li hagi d'exigir, però sí que ho puc demanar. De vegades estan disponibles, d'altres no
Igual que el cos necessita nutrients per alimentar-se, les emocions necessiten relacions de qualitat.
– Existeixo perquè hi ha un altre que em fa existir. I ara mateix, si no fos per la pantalla, no tindria contacte. Som éssers super-socials i la situació ens porta a la polaritat.
Som éssers molt socials i perquè hi hagi contacte ha d'haver-hi retirada. Això és inherent en el procés de socialització. Si no, entrem en un procés de confluència on jo em perdo amb l'altre; on conflueixo amb el social, amb la paranoia, i ja no vull parlar amb ningú encara que sigui a cinc metres. Per poder estar en contacte amb tu, hi ha una part de mi que deixa de tenir contacte amb mi mateix. I necessito aquesta retirada de tornar a mi per després poder tornar a contactar amb tu. Ara mateix, hi ha molta gent que s'està trobant en una retirada totalment forçosa, que, per una banda, ens pot ajudar a ser més creatius, capaços d'escoltar-nos, de reflexionar, d'estar amb nosaltres mateixos, i alhora; si es prolonga en el temps, depenent de com sigui la persona, pot portar més problemes emocionals; trobar que fins i tot tinguem por de sortir al carrer o contactar amb gent amb qui abans parlàvem cada dia a l'ascensor. És important que puguem anar regulant en quin moment necessito contacte i en quin moment no. Posar la mirada en mi, adonar-me'n internament, una vegada més, per veure què és el que necessito i no quedar-me aïllat. La retirada ha d'existir perquè el contacte sigui sa. És important que puguem seguir mantenint el contacte-retirada encara que sigui a través d'una pantalla, regulant els espais, no obligant-me ni forçant-me.
És important que puguem seguir mantenint el contacte-retirada encara que sigui a través d'una pantalla, regulant els espais, no obligant-me ni forçant-me.
– Mantenir-se en aquest contacte-retirada amb els amics i la família seria una manera de fer el confinament més suportable
Que puguem parlar amb els amics i la família, sense forçar-nos, està molt bé. El més important per a mi és que puguem parlar amb algú a qui jo anomeno «un bon amic/amiga». Algú amb qui pugui parlar de veritat, des del cor; en contacte directe amb "el que hi ha". Algú amb qui em pugui obrir realment. Que em senti escoltada, sostenida, acompanyada.
– Ja per acabar, creus que tornarem a ser igual després del confinament?
Crec que depèn del procés que hagi fet cadascú. Un metge que ha estat tretze hores treballant amb tota la por de poder contagiar-se perquè no té els recursos necessaris per protegir-se es plantejarà moltes coses després d'això. I els que hem tingut la sort d'estar a casa, podent-nos sentir una mica més i plantejant-nos preguntes més existencials i més profundes, també hi haurà una part de nosaltres que no tornarà a ser igual. També sé que som molt d'hàbits i que fàcilment quan s'acabi el confinament l'automàtic sortirà. L'ego vol sobreviure igual que la nostra essència i és una feina que haurem de fer entre tots. Fa vint anys, qui pensava que reciclaríem a totes les cases? A poc a poc ho hem anat fent. Vull confiar que això pugui passar també després del confinament.
Entrevista de Magda Castillo a Helena Bellod, psicòloga de la salut i terapeuta Gestalt. Membre de ple dret, supervisora i professora de l'AETG. Directora de Gestalt Kairos.
Per a més cafès amb la Magda: