El patiment apareix quan algunes d'aquestes experiències doloroses no poden ser travessades; és a dir, la intensitat del dolor és tal que sento que jo sol/a no la puc sostenir, no puc decidir, no la puc reconèixer, no té forma i no la puc recordar.
Si alguna cosa m'ha apassionat al llarg de la meva vida és tot allò que concerneix la ment humana i les anomenades «patologies». Després d'estudiar la carrera de psicologia, vaig continuar la meva formació estudiant i practicant Teràpia Gestalt. A partir d'aquí vaig començar a fer diversos cursos de psicopatologia gestàltica i a llegir llibres per nodrir-me sobre el tema. Arran de tot això, vaig descobrir la psicopatologia entesa des de la Teràpia Gestalt amb autors en els quals em basaré, com Carmen Vázquez, Gianni Francesetti i Margherita Spagnuolo, als quals vull agrair la seva entrega, passió i generositat envers la Teràpia Gestalt.
En què se centra la Teràpia Gestalt?
La Teràpia Gestalt estudia i treballa amb el que anomenem la frontera de contacte. La frontera de contacte és l'espai de relació i de contacte de l'organisme amb el seu entorn, és on succeeix l'encontre, la vida.
O = Organisme E = Entorn / = Frontera de contacte O/E
L'organisme és estudiat per la biologia i la fisiologia, entre moltes altres disciplines. L'entorn és estudiat per la sociologia, la geografia i la botànica, entre moltes altres. Gestàlticament, l'entorn pot ser tot allò que ens envolta: les nostres coses, la terra on vivim, però també les persones que ens envolten i ens eduquen, l'ambient i/o l'atmosfera en què vam créixer o en què ens trobem.
La frontera de contacte és un concepte que ens serveix per explicar el contacte que tenim els humans amb l'entorn, l'espai del "entre" anomenat per Buber. Aquest "entre" és el lloc de la relació; és on els humans adquirim les nostres experiències de vida, ens relacionem i ens nodrim emocionalment. Els humans som éssers socials i, igual que el cos necessita nutrients per sobreviure, les emocions —o l'ànima, com vulguem anomenar-la— necessiten relacions de qualitat per nodrir-se.
La Teràpia Gestalt (TG) considera una persona (un organisme) com a sana quan té la capacitat de ser flexible en les seves respostes i d'adaptar-se bé a l'entorn. És important fixar-se en com posem l'atenció a la frontera de contacte (/), ja que la capacitat de flexibilitat i adaptació implica per si mateix tenir en compte l'individu, l'entorn i la relació que estableixen. La TG percep l'organisme i l'entorn com una unitat, no com dues coses separades. Les necessitats humanes tenen a veure amb el seu entorn: per exemple, respiro l'aire, menjo el menjar, toco alguna cosa i alhora soc tocada per ella...
És en aquesta relació bidireccional que establim amb el que ens envolta on treballem els gestàltics. De fet, en el procés terapèutic, el que observem és què va passant entre el client i el terapeuta: quin tipus de relació establim i com pot ser la més genuïna i espontània possible, sense jutjar, ni etiquetar, ni esperar una resposta concreta de la persona. D'alguna manera, quan la persona aprèn en teràpia a relacionar-se amb el terapeuta, escoltant-se i aprenent a escoltar, adquireix eines que a poc a poc podrà anar portant a la seva vida fora de la teràpia.
Què sorgeix del camp O/E?
Quan som petits, la nostra capacitat de fluir i adaptar-nos a l'entorn sorgeix de manera espontània i natural. Quan ens trobem en una situació difícil ens anem adaptant, creant el que anomenem ajustos creatius. Un ajust creatiu és la capacitat que tenim de buscar solucions que s'adaptin al nostre ambient, és el moment en què utilitzem les nostres eines per trobar una solució a les nostres necessitats. Per exemple, quan un nadó de pocs mesos té gana i plora perquè la mare li doni llet. En aquest cas, el nadó utilitza les eines que té disponibles per cridar l'atenció i aconseguir satisfer la seva necessitat de menjar. Aquest és un acte ple de creativitat que s'ajusta a les circumstàncies del present i a les necessitats de l'individu per sobreviure. Al llarg de la nostra vida realitzem moltíssims ajustos creatius com a actes d'autoregulació, i alguns es converteixen en el que anomenem ajustos conservadors. Un ajust conservador, és un ajust creatiu que hem repetit en el temps, tot i que les circumstàncies hagin canviat i les meves eines també, sense adonar-me'n continuo actuant de la mateixa manera que un dia va ser eficaç i que en aquest nou present deixa de ser-ho. Quan un ajust es transforma en conservador perd l'espontaneïtat i es torna rígid i repetitiu, ja que sentim que no tenim més recursos. La nostra resposta acaba sent la mateixa davant d'un entorn diferent. Sentim que no podem fer una altra cosa, no hem actualitzat realment els nostres recursos i continuem vivint com si aquell fos l'«únic» recurs disponible. Aquest tipus d'ajustos ens generen patiment i fan que el nostre creixement no sigui complet, perquè d'alguna manera el frenem.
Al llarg de la nostra vida creem moltíssims ajustos creatius: des de plorar i mostrar-me sovint trist, fins a la capacitat de seduir, manipular, espantar-me, avergonyir-me o veure només el costat positiu o negatiu de les coses. De fet, el mateix caràcter és un ajust que un dia va ser creatiu i ens va servir en aquell moment, fins que arriba un dia en què, sense adonar-nos-en, el repetim i es transforma en conservador.
És important destacar que l'ajust creatiu és creat per l'organisme en relació amb el seu entorn, així és cocreat per ambdues parts. L'entorn crea l'organisme i el modifica, i l'organisme crea el seu entorn i el modifica. Estan en una cocreació i transformació constant.
En el procés de la relació terapèutica adquirim consciència d'aquests ajustos que hem desenvolupat al llarg de la nostra vida i que s'han convertit en conservadors, per poder actualitzar el nostre potencial i ampliar la nostra capacitat d'actuació.
Com afecta aquesta perspectiva gestàltica a la psicopatologia?
La paraula psicopatologia deriva etimològicament de tres arrels: psicho que significa ànima, respirar, patho que significa patiment i logos que és discurs. Podríem parlar del discurs del patiment de la respiració o de l'ànima.
La Teràpia Gestalt no fa una descripció qualitativa dels diferents tipus de trastorns. És a dir, no classifica en «ets psicòtic o no ets psicòtic», sinó que fa una descripció quantitativa situant l'experiència psicòtica en un continuum de 0 a 100.
/__________/_________/_________/________/
0 25 50 75 100
Aquí no es tracta d'etiquetar l'individu "ets psicòtic", "ets ansiós", sinó de parlar de viure experiències, en major o menor grau, psicòtiques o ansioses. Això allibera la persona de l'estigma i no la tanca en la creença que és aquella etiqueta com una cosa inamovible. Des d'aquesta perspectiva podem tenir una experiència ansiosa sense que això ens defineixi per sempre. Tots, en algun moment de la vida, en un grau o un altre, hem pogut tenir experiències psicòtiques (com escoltar alguna cosa quan ningú ha dit res, veure coses que no hi eren o tenir sensacions que no s'han produït).
També partim de la premissa que la part biològica i la part relacional cocreen de manera bidireccional: la biologia afecta la relació i, alhora, és afectada per ella. Nosaltres creem el nostre entorn i aquest també ens crea a nosaltres. Per això hi ha ambients que, encara que no siguin la causa directa de la psicopatologia, poden potenciar que aquesta es desenvolupi o augmenti.
Dins de la Teràpia Gestalt entenem que hi ha un continuum d'experiències que van de menys a més segons el desenvolupament, les circumstàncies i el moment vital de la persona: experiències sanes, neuròtiques i psicòtiques. . Al llarg de la nostra vida, podem passar per diferents punts d'aquest continuum.
/________/_________/________/_________/
0 25 50 75 100
Exp. Sana Exp. Neuròtica Exp. Psicòtica
Experiència sana o «normal» vs experiència neuròtica
Entenem com una experiència sana o "normal" quan el que ens envolta ho percebem com a fiable, hi ha flexibilitat d'adaptació, espontaneïtat, ens sentim arrelats i hi ha assimilació i creixement en les nostres experiències. Sentim que compartim el temps, l'espai i la frontera amb els altres. Hi ha un món comú i tenim la capacitat de diferenciar entre subjecte i objecte, dins i fora de la pell. Hi ha l'ajust i la creativitat necessaris per a cada moment.
D'altra banda, en l'experiència neuròtica podem sentir una seguretat bàsica existencial i, alhora, una percepció ansiosa que pot anar de menys a més intensitat. Aquí podríem parlar d'experiències d'ansietat, fòbies o atacs de pànic, entre altres. En aquest tipus d'experiència tenim la sensació de no poder decidir amb plenitud, la qual cosa limita la nostra espontaneïtat. En aquests casos, la nostra conducta i manera de ser en la vida pot ser estereotipada i poc nutritiva. Els ajustos conservadors han guanyat terreny i no som plenament conscients de com ens relacionem; es redueix la capacitat d'elecció i hi ha por a la novetat i al creixement. De la mateixa manera, disminueix la nostra capacitat d'estar en el present i de veure l'obvi. No vivim plenament el nostre «aquí i ara» i la frontera de contacte està una mica dessensibilitzada. No obstant això, l'experiència és fiable, ja que la capacitat de diferenciar entre subjecte i objecte es manté.
En l'experiència neuròtica patim i fem patir els altres, manipulem l'entorn perquè canviï i no ens responsabilitzem del que ens passa. Tot això ho fem sense adonar-nos-en, de manera no conscient. Hi ha molta capacitat d'ajust i poca creativitat.
En l'experiència psicòtica perdem la capacitat de distingir entre subjecte i objecte, entre dins i fora. Sentim que no hi ha una experiència comuna ni un sòl que ens sostingui. La frontera està pertorbada i no em puc diferenciar ni connectar amb els altres ni amb el meu entorn (com en experiències místiques o amb drogues). Hi ha un ajust que emergeix de manera repetitiva i automàtica, com un sentiment que s'enrigideix i se m'escapa de la consciència: «no sé què em passa, ni què ho va originar». No hi ha dificultat per veure l'obvi, però no li puc donar un significat social, hi ha molta creativitat i poc ajust. Tot estímul passa a primer pla, sense filtre, a causa de la dificultat de separar objecte i subjecte. Els estímuls acostumen a ser autoreferencials, és a dir, sempre tenen a veure amb mi i el significat és només meu. No puc tenir sentiment de pertinença ni de grup perquè no compartim el mateix significat de les experiències.
Tot això produeix una angoixa terrible, un sentiment d'incomprensió i de solitud, on l'altre sembla impossible d'assolir.
Pertany el patiment a l'individu?
Partint de la base que treballem en i amb la frontera de contacte de l'individu amb el seu entorn, entenem la patologia com un ajust creatiu que pot convertir-se en conservador. Aquest ajust no pertany només a l'individu ni només a l'entorn, sinó als dos a la vegada. Sorgeix a la frontera de contacte on ens creem i cocreem contínuament. D'aquesta manera, el patiment no pertany només a l'individu, sinó a la relació, el que pateix és la relació organisme-món, i l'individu ho corporalitza i ho expressa en forma de deliri, ansietat...
Dolor o patiment?
Per comprendre la psicopatologia relacional gestàltica cal diferenciar entre dolor i patiment. El dolor és fisiològic i pot ser físic. El patiment té a veure amb adversitats infantils com la por, el rebuig, l'abandonament, la negligència, la solitud, la pèrdua, el maltractament i l'abús. Francesetti les divideix en tres grups:
- Experiències de negligència: quan hi ha una carència en les necessitats bàsiques i/o emocionals del nen/a; falta la presència d'un «altre» (pèrdua, por, dol, rebuig, frustració, manca d'amor...). Pot ser que els pares no estiguin físicament presents i/o no siguin emocionalment disponibles. També pot haver-hi algun tipus de separació traumàtica.
- Abús de qualsevol tipus (emocional, psicològic o sexual): el nen és envaït i no pot fer res; moltes vegades no se n'adona i és confús per al nen.
- Violència, maltractament: aquí el nen sí que percep que el que passa no és bo.
Aquestes experiències doloroses per si soles no són psicopatològiques, formen part de la vida.
Llavors, què és psicopatològic?
El patiment apareix quan algunes d'aquestes experiències doloroses no poden ser travessades; és a dir, la intensitat del dolor és tal que sento que jo sol/a no la puc sostenir, no puc decidir, no la puc reconèixer, no té forma i no la puc recordar.
La paraula patiment prové del llatí su-ferre significa «portar amb un mateix». Quan un nen no pot assimilar el dolor, aquest no es pot convertir en experiència ni en record, i això fa que no pugui situar-se en la seva línia vital. Això impedeix el creixement, ja que no queda passat.
En aquestes circumstàncies, el cos del nen no és suficient per assimilar les experiències i necessita el cos d'un altre, d'un adult, que l'acompanyi, l'aculli, ressoni i senti el seu dolor. Un adult que l'ajudi a donar forma a l'experiència i a posar-li paraules, per convertir-la en record i assimilar el dolor traumàtic.
Per tant, el que anomenem patiment psicopatològic és la manera de portar el dolor no travessat, és una manera de tractar les nostres experiències no assimilades que causen patiment. És un ajust creatiu que busca l'autoregulació de l'individu per adaptar-se i sobreviure a un context difícil on hi va haver una absència.
Aquest patiment dependrà de com de precoç, intensa i fonamental hagi estat per a la persona aquella relació i experiència.
D'aquesta manera, és molt important la necessitat de contacte i la presència d'un altre a la frontera de contacte per poder assimilar aquestes situacions. La psicopatologia relacional posa èmfasi en l'absència que hi va haver en la generació del patiment. La presència d'un altre crea un pont de suport cap a un contacte significatiu, recull l'arrel del dolor i facilita la seva assimilació, per transformar-lo en record i generar creixement en la persona.
"La psicopatologia pot entendre's com absència a la frontera de contacte" (Francesetti, Gecele, 2009; Francesetti, 2011; 2012; 2014)
Quan tenim una al·lucinació o un deliri, és un intent d'arribar a l'altre, de comunicar alguna cosa que no sé com expressar; un intent de trobar algú que em pugui comprendre i no sentir-me tan sol; un intent de trobar una presència que m'aculli. És un crit desesperat, un pont, un acte creatiu que m'ajuda a sostenir un dolor profund que no va poder ser atès i que pretén reduir l'angoixa i la solitud.
Les psicopatologies són ajustos que poden proporcionar una mica més de seguretat per no sentir-me tan perdut i sol, i alhora permeten preservar la meva integritat. El problema és que els significats són unilaterals i difícils d'accedir per la seva extravagància. És un intent de protecció per donar sentit a allò que no és reconegut.
Què podria ser terapèutic en aquests casos?
El que m'agrada de la Teràpia Gestalt és que el seu treball parteix d'un model educatiu que destaca la importància de veure les potencialitats de la persona i no només el que no funciona. No busca el remei a una malaltia, sinó que considera que l'únic expert d'un mateix és un mateix. Així, és la pròpia persona qui, amb les seves dificultats, reaprendrà a atendre's i a autoregular-se. És important veure com de pertorbada està una relació, i alhora evidenciar com està de sana.
La teràpia consisteix a mantenir la presència allà on hi havia absència, sense voler canviar res. El terapeuta i el client són presents amb les seves absències, provocant un encontre que, com bé diu Francesetti: Converteix el dolor en bellesa.
D'aquesta manera, el terapeuta no treballa amb el contingut del missatge, sinó amb la necessitat bàsica de contacte de la persona, per veure la veritat del deliri, del símptoma, de la patologia i del patiment acumulat que no ha tingut forma. La persona no necessita sentir-se qüestionada pel contingut de les seves paraules, sinó ser acompanyada per arribar a la seva veritat existencial, al missatge que ens està donant entre línies i al qual no pot donar forma ni expressar amb paraules.