Quan érem petits acceptàvem qualsevol cosa que vingués de fora, llevat que la percebéssim directament com a nociva. Ens donaven menjar i l'acceptàvem o l'escopíem.
Abans d'aprendre a mastegar, l'infant s'empassa el que li donen els pares, i això passa tant amb el menjar com amb les impressions en general. Ho absorbeix tot com una esponja. D'aquí és d'on surt el que la Gestalt anomena INTROJECCIÓ.
En aquest procés, la persona incorpora a la seva estructura mental i emocional els elements de l'ambient familiar, social i cultural en què va viure.
Tots aquests elements que ens empassem sense mastegar poden ser idees, formes de conducta, formes de relacionar-se, el tipus d'humor, la manera de caminar o de parlar, entre moltes altres coses.
La majoria dels introjectes actuen de manera inconscient i poden obstaculitzar el desenvolupament lliure de l'individu. Els «mals» introjectes solen contenir una creença que ens dificulta l'autorealització sense que ens n'adonem. Per exemple: els homes no ploren mai (ens prohibeix expressar sentiments), o no es pot confiar en la gent que no és de la família (ens crea dificultats per establir relacions), o la família García som superiors a la resta (ens cristal·litza un autoconcepte que ens exclou dels altres).
D'aquesta manera podem arribar a sentir un conflicte intern en què es barregen els "hauries de" amb les pròpies necessitats personals; els judicis i prejudicis familiars amb el que jo realment sento i vull. Una conseqüència és que disminueix l'autoconfiança i que els problemes dels pares es traslladen als fills. Entenem el "bé" i el "mal" tal com se'ns ha ensenyat, tal com ens ho hem empassat sense digerir.
Com més temps romanen a l'inconscient les coses que ens empassem, més difícil ens resulta canviar-les. Com sabem, solem distorsionar la realitat per assimilar-la al model de món que ja ens hem creat.
Poder revisar i qüestionar els introjectes ens pot ajudar a conèixer-nos més i millor, i a poder escollir amb llibertat què és el que volem i què no, fent les paus amb el sistema familiar i amb nosaltres mateixos.
La projecció en la teràpia Gestalt
La PROJECCIÓ dins de la teràpia Gestalt és el que anomenem un mecanisme d'evitació del contacte. Aquests mecanismes ens ajuden a no contactar amb alguna cosa que d'entrada ens pot semblar dolorosa, però que, si l'anem evitant sempre, pot acabar tenint conseqüències molt més doloroses i causar-nos estats de patiment constant.
Així, quan projectem, atribuïm les nostres característiques als altres o a l'entorn. És a dir, tot allò que no puc reconèixer en mi mateix, sigui per idealització o per rebuig, ho poso en l'altre i/o ho atribueixo a l'ambient.
El tipus de projecció que faci dependrà de la meva autopercepció, de la meva estructura psíquica i de l'introjecte que tingui sobre mi mateix.
D'alguna manera, si l'introjectador s'empassava totes les creences sense digerir-les, el projectador les escup.
Projectem sentiments, pensaments i desitjos que no acabem d'acceptar com a propis perquè ens generen angoixa o malestar. D'aquesta manera aconseguim una defensa psíquica que fa que aquests continguts «amenaçadors» els col·loquem a l'exterior.
Una projecció positiva seria atribuir als altres una idealització del que jo voldria, qualitats dignes d'admirar i estimar; admiro totes aquelles potencialitats que crec que no tinc. Aquest és un procés habitual i gairebé necessari en la fase d'enamorament.
La projecció negativa opera en situacions que suposen un conflicte emocional o una amenaça d'origen intern o extern. Així, atribuïm a persones i/o objectes els nostres propis impulsos, sentiments o pensaments que ens resulten inacceptables per a nosaltres mateixos.
D'aquesta manera, quan critico a algú, estic projectant aquella part de mi que no vull veure o reconèixer com a pròpia, que és rebutjada; i quan admiro algú, admiro totes aquelles potencialitats que crec que no tinc. Pot ser que projectem aquelles parts de nosaltres mateixos que tenim conscients, o bé aquella polaritat que no volem reconèixer i que tenim amagada a la part fosca.
Si tinc tendència a ser autoexigent, la meva part crítica rebutja la part que necessita descansar. En conseqüència, quan vegi una persona que descansa, fàcilment la criticaré interiorment, ja que aquesta persona té allò que jo voldria tenir i no em reconec: l'equilibri entre fer i descansar.
Amb això no es tracta que tot m'hagi d'agradar ni que absolutament tot tingui a veure amb mi. Un símptoma clar que estem projectant és quan ens quedem enganxats en aquella crítica i l'anem repetint, o bé se'ns repeteix amb diferents persones.
Una altra manera d'identificar una projecció és quan diem: no hauria de fer això, no hauria d'actuar així. Aleshores el projector no reconeix la pròpia culpa i l'atribueix a l'altre.
Tot és projecció i res no és projecció. Alguna cosa mou l'ambient perquè jo vegi una cosa i no una altra, i d'alguna manera no puc veure fora res del que no tingui dins. Si jo no sé què és el color vermell, quan el vegi no el podré reconèixer com a tal si prèviament no n'he tingut una experiència.
La part positiva de les projeccions és que, si en som conscients i les girem, ens podem arribar a conèixer molt millor i identificar totes aquelles parts que la nostra psique amaga en la part no reconeguda. A més, quan puc reconèixer les meves projeccions i no les atribueixo a l'altre, el deixo més lliure i obtinc una imatge més real de l'altre i de l'entorn.
Un altre mecanisme psicològic important: la retroflexió
Dins de la teràpia gestàltica entenem la retroflexió com un mecanisme d'evitació del contacte; això significa que dificulta la satisfacció de les pròpies necessitats.
Apareix quan evitem enfrontar-nos a l'ambient; expressaria una renúncia o incapacitat per actuar. Se suposa que ens fem a nosaltres mateixos allò que realment voldríem fer a l'altre, o bé ens fem a nosaltres mateixos allò que voldríem que els altres ens fessin. Sol anar relacionada amb l'agressivitat o la violència. Per exemple, si algú em diu alguna cosa desagradable i m'enfada, per por no li contesto ni li poso un límit, d'aquesta manera, l'energia de l'enuig que hauria d'anar cap enfora me l'empasso i me la quedo dins; i acabo amb tensió, mal d'estómac o pensaments negatius cap a mi mateix.
El retroflector acaba dividint la seva pròpia personalitat. Marca un límit molt clar entre ell i l'ambient, però aquest límit el traça a través de si mateix, i això fa que acabi veient-se a ell mateix com dues coses diferents. Què volem dir amb això? Que deixa de dirigir les energies cap enfora i les dirigeix cap a si mateix, substituint així l'ambient. Passa a ser el seu pitjor enemic: es converteix alhora en la part activa que realitza l'acció i en el receptor. D'aquesta manera, quan el retroflector parla de si mateix no sent que parli d'ell mateix. Pot dir frases com: «m'ho dec a mi mateix» o «tinc vergonya de mi», on sembla que parli de dues persones diferents. Això es deu a la falta de coordinació entre el pensament i l'acció.
La paraula retroflexió literalment significa: anar enrere intensament en contra. És a dir, suposa la inhibició d'una acció que hauria d'anar cap endavant (cap a l'ambient o cap a l'altre) i que acabo dirigint cap a mi mateix.
Els símptomes i actituds del retroflector poden variar segons la persona, però solen infravalorar-se i manifestar molta autocrítica, vergonya, culpa i diferents somatitzacions (prémer la mandíbula, tensar algun múscul del cos, mossegar-se les ungles...). Solen aparèixer quan la persona es preocupa excessivament o se sent nerviosa i/o estressada, i també en situacions en què la frustració provoca tensió i es creu que no es pot utilitzar l'energia de manera positiva. Quan la retroflexió es cronifica, podem experimentar somatitzacions de manera més regular o més intensa, com mal d'estómac, mal d'esquena, cefalees, úlceres...
La retroflexió pot ser útil en certes situacions per aconseguir una seguretat personal, quan expressar la ràbia o l'enuig pot ser perjudicial per a la persona. Aquí una retroflexió sana seria l'autocontrol: regulem la nostra conducta en funció de les exigències de l'entorn amb un objectiu saludable. Seria fer-se coses a un mateix per desenvolupar la pròpia força interior i l'esforç de continuar veient-se a un mateix, estar atent als propis impulsos i resistir els que són autodestructius.
En aquest cas, si ho portem a l'extrem, pot aparèixer el que anomenem narcisisme: em veig a mi mateix tal com m'agradaria que em veiessin els altres.
Des de la teràpia es treballaria amb les falses identificacions que realitza l'individu. És a dir, reconèixer aquelles identificacions que promouen la satisfacció i la realització dels propis objectius i de l'ambient. D'altra banda, treballar aquelles identificacions que suposen una conducta destructiva cap a si mateix i cap a l'ambient i que alimenten la frustració. Hem d'entendre que amb aquest mecanisme el que potenciem és l'autodestrucció, i no només ens fem mal a nosaltres mateixos, sinó també a les persones que s'interessen per nosaltres.